Des d’ací volem fer l’ullet a l’astronomia i unir-nos amb el festeig.
Des que el discurs racional va substituir al discurs mític en l’intent humà per explicar-se la realitat, la ciència ens ha proporcionat diferents descripcions de la realitat física emmarcades sempre en un determinat paradigma o cosmovisió científica. Amb la pregunta per l’origen o principi també intentàrem crear models de l’univers, la qual cosa suposà el naixement de l’astronomia tal com a estat entesa a Occident.
Tales de Milet, pensà que l’univers era com una bombolla hemisfèrica a l’interior d’una infinita massa líquida; Anaximandre, arribà a la conclusió que el firmament girava al voltant de l’Estrella Polar i concebé l’univers com una esfera completa; els Pitagòrics creien que la Terra era esfèrica, igual que la resta dels cossos celestes; Eudox, comprovà que els moviments al voltant de la Terra no eren cercles regulars i perfectes i Aristarc de Samos, insistí que els moviments dels cossos celestes es podien explicar de forma més simple si es considerava que tots els cossos, inclosa la Terra, giraven al voltant del Sol.
Tots ells i molts d’altres,Aristòtil, Hiparc, Ptolomeu…bregaven per dur endavant les seues teories. Però serà en la Modernitat quan s’aconseguirà ordenar la Natura, ordenar el caos establert i defensat fins al moment. Amb la Revolució Copernicana, les matemàtiques seran el llenguatge de la natura i es convertiran en el seu marc conceptual; el coneixement geomètric proporcionarà un patró de certesa absoluta i es canviarà el sistema de referència. L’heliocentrisme es convertirà en el sistema de referència de la Terra al Sol.
Començava tot de nou……s’avançava en la direcció correcta. Copèrnic amb la defensa que totes les òrbites giren al voltant del Sol, sent aquest el centre de l’Univers; Kepler, defensant les òrbites el·líptiques i el moviment de traslació, Ticho Brahe, malgrat estar equivocat, contibuí matemàticamenrt a investigacions posteriors…i per fí………
Galileu Galilei, que demostrà, quan en 1609 mirava al cel amb eixe aparell tan rudimentari anomenat telescopi, la veritat de la teoria helocèntrica mentre descobria a la vegada, els quatre satèl·lits principals del planeta Júpiter; les muntanyes i cràters de la Lluna; les taques solars, que li feren veure el moviment del Sol sobre si mateix; i, també, que Venus presentava fases, igual que la Lluna.
És així com acabava amb la física aristotèlica que tans segles havia durat i ens endinsà, per sempre, en les profunditats al·lucinants del Cosmos!
