Quan els nostres gens no van poder emmagatzemar tota la informació necessària per a la supervivència, inventem lentament els cervells. Però després va arribar el moment, fa potser deu mil anys, en què necessitem saber més del que podia contenir adequadament un cervell. D’aquesta manera vam aprendre a acumular enormes quantitats d’informació fora dels nostres cossos. Segons creiem som l’única espècie del planeta que ha inventat una memòria comunal que no està emmagatzemada ni en els nostres gens ni en els nostres cervells. El magatzem d’aquesta memòria es diu biblioteca.
(…)
L’últim científic que va treballar a la Biblioteca va ser una matemàtica, astrònoma, física i cap de l’escola neoplatònica de filosofia: un extraordinari conjunt d’èxits per a qualsevol individu de qualsevol època. El seu nom era Hipàtia. Va néixer l’any 370 a Alexandria. Hipàtia, en una època en què les dones tenien poques opcions i eren tractades com a objectes en propietat, es va moure lliurement i sense afectació pels dominis tradicionalment masculins. Totes les històries diuen que era una gran bellesa. Va tenir molts pretendents però va rebutjar totes les proposicions matrimonials. L’Alexandria de l’època de Hipatia, sota domini romà des de feia temps, era una ciutat que patia greus tensions. L’esclavitud havia esgotat la vitalitat de la civilització clàssica. La creixent Església cristiana estava consolidant el seu poder i provant d’eradicar la influència i la cultura paganes. Hipàtia romangué a l’epicentre d’aquestes poderoses forces socials. Ciril, l’arquebisbe d’Alexandria, la menyspreava per l’estreta amistat que ella mantenia amb el governador romà i perquè era un símbol de cultura i de ciència, que l’església identificava en gran part amb el paganisme. Tot i el greu risc personal que això suposava, va continuar ensenyant i publicant, fins que l’any 415, quan anava a treballar, va caure en mans d’una turba fanàtica de feligresos de Ciril. La van arrencar del carruatge, van trencar els seus vestits i, armats amb petxines marines, li van arrencar la carn dels ossos. Les seves restes van ser cremats, les seves obres destruïdes, el seu nom oblidat. Ciril va ser proclamat sant.
(…) Quan al final de tot, la xusma es va presentar per cremar la Biblioteca no hi havia ningú capaç d’aturar-la.
Carl Sagan,del seu llibre Cosmos. Més informació a http://www.bib.uc3m.es/~nogales/csagan.html
