EINES

EL RESUM

El resum consisteix bàsicament en la reducció a termes breus i concisos de l’essencial d’un assumpte o matèria. La capacitat de resumir va lligada, per tant, a la capacitat de comprendre amb precisió el que es considera essencial. En quant tal, és el pas previ a tota anàlisi i comentari de text, per quant ens garantix que hem comprés amb exactitud l’essencial d’allò que tenim, posteriorment, que analitzar o comentar.

1.-El que no és un resum

•  Un resum no és un esquema, ni un conjunt de notes ordenades, sinó una abreviació del text original que ha de presentar-se amb una redacció clara, lògica i ben encadenada.
• Tampoc és un mosaic, és a dir, una col·lecció de fragments arrancats del text: es tracta, més bé, d’assumir el pensament de l’autor i expressar-lo un mateix com si fóra l’autor. No obstant, sempre que siga necessari, podrà reproduir-se literalment qualsevol frase o fragment col·locant-la entre cometes. (En els textos breus, lògicament, pot arribar a ser realment complicat evitar reproduir literalment frases del text.)
• El resum tampoc és una reducció mecànica proporcional, és a dir, un conjunt de “subresums” corresponent cada un d’ells a una de les parts en què es pot dividir el text original. Es tracta de destacar l’essencial, per la qual cosa, s’ha d’evitar col·locar al mateix nivell el que en el text és accessori o secundari.
• Un resum tampoc és un comentari, per la qual cosa ha d’evitar-se expressar en ell l’opinió que ens meresca el text. Es tracta de ser fidel al significat del text, de sotmetre’s completament, per un temps, al pensament de l’autor. Tota objecció o crítica , així com tot signe d’admiració per l’autor o el text, han de ser evitats en el resum d’un text.
• Un resum no és una anàlisi, és a dir, una explicació del pensament de l’autor i de les seues afirmacions, acompanyada d’introduccions i expressions explicatives (“L’autor creu…”, “segons X…”), sinó una simple substitució quant a l’extensió del text. Per això, mentres en l’anàlisi parlem en nom propi, en el resum prenem el lloc de l’autor.

 El resum ha de ser clar i ben redactat. Pot ocórrer que hàgem de resumir un text literàriament defectuós, encara que infestat d’excel·lents idees. En eixe cas hem d’evitar contagiar-nos dels defectes del text utilitzant un llenguatge fosc i incorrecte.

2.-  Com resumir

• Llegir el text tantes vegades como siga necessari.
• Repensar el text  fins estar segurs d’haver-lo comprés
• Vore la importància de cada element.
• Triar quins elements hem de sacrificar i quins destacar.
• Expressar, finalment, allò que hem comprés.

3.- Qüestions pràctiques

a) Hem de plantejar-nos preguntes elementals entorn del text:

   – De què es tarcta? De què tracta exactament?

   – Per què s’ha escrit? Què vol explicar-me l’autor?

   – Què posa en relleu? En què insisteix?

 b) Ja que el resum no és un procediment mecànic requerix la presència permanent de la imaginació i la intel·ligència.

 c) Subratllar des de la primera lectura paraules i expressions considerades importants, així com establir divisions en el text o enllaços entre les seues parts és negatiu. Si eixes notes precipitades foren errònies, la qual cosa és molt probable, ens ocultarien el sentit del text en ulteriors lectures.

 d) És més efectiu i segur llegir abans el text dos o tres vegades amb atenció, sense subratllar ni anotar res.

 e) A continuació, sense tornar a mirar el text, reflexionar sobre el mateix, intentant expressar la seua idea central, el seu punt de partida, el seu encadenament lògic… escrivint tot això, si és necessari, en un paper diferent del que utilitzarem.

 f) Procedir a una nova lectura del text subratllant, en este cas, més que les idees centrals (que ja hem assimilat i no se’ns oblidaran) aquelles idees importants que no han de ser excloses del resum, però procurant no subratllar frases senceres, a menys que ho considerem indispensable, i en este cas hem de posar-les entre cometes i subratllar-les.

 g) Si el text és llarg podem realitzar un esquema del mateix en un paper a banda, però no sobre el mateix text; hem de recalcar la divisió i encadenament de les seues parts.

 h) Si el text és curt podem iniciar la redacció del resum directament. Ens plantejarà problemes, sens dubte, que haurem de resoldre en el curs de la redacció mateixa.

 i) Cal respectar l’extensió màxima del resum segons les instruccions rebudes (resumir a un 1/4, 1/16…, o resumir en 10, 15 línies; com a norma es pren com a referència acceptable la variació d’un +/- 10%).

Recordem, finalment, que un dels sentits pedagògics del resum d’un text és habituar-nos a comprendre exactament el pensament d’una altra persona.

 

L’ANÀLISI

1.-L’anàlisi d’un text filosòfic

L’anàlisi, segons la definició que podem trobar en qualsevol diccionari, consistix bàsicament en “la distinció i separació de les parts d’un tot fins a arribar a conéixer els seus principis o elements.” L’anàlisi filosòfica s’até, per tant, a la dita definició, consistint bàsicament en la dita operació; però hi ha una característica que ha constituït des de sempre una de les parts fonamentals de tota anàlisi filosòfica: el coneixement de l’estructura argumentativa del text objecte d’anàlisi.

A diferència del resum, que consistix bàsicament a transmetre abreviadament el contingut essencial d’un text, l’anàlisi consistirà a explicar tal text. És a dir, bàsicament, a explicar el seu significat i la seua estructura argumentativa (el que es diu i com es diu). L’anàlisi no és encara un comentari de text sinó, junt amb el resum, el pas previ a tot comentari de text (o una part del comentari de text, segons l’escola metodològica que se seguisca).

 a) Analitzar és, doncs, explicar els continguts d’un text, és a dir, les idees i conceptes que en ell s’expressen; i també explicar les relacions que existixen entre eixes idees, conceptes, és a dir, explicar la seua estructura argumentativa.

b) En primer lloc hem de fixar el sentit del text, la qual cosa podem fer recolzant-nos en la tècnica del resum, fins a estar segurs del que l’autor ens vol transmetre. Hem de distingir l’essencial del secundari; i ser capaços de discernir les raons en què es recolza per a afirmar l’essencial del text. Esta distinció ens orienta, per descomptat, respecte a l’estructura argumentativa del text.

c) En l’anàlisi hem de deixar clara la distinció entre les parts del text, explicant el seu significat i el seu paper en l’argumentació de conjunt, donant les referències precises de les línies en què es troben i afegint totes les observacions que considerem necessàries per a aclarir tant el seu significat com el paper que juguen en el conjunt.

d) L’estructura lògica d’un text, la seua estructura argumentativa, no té per què coincidir amb la seua presentació literària. Esta respon a la presentació d’una idea o d’un conjunt d’idees, però potser ens confonga sobre la seua estructura lògica: l’estructura lògica és un “tot” en el que, partint de determinades premisses, i generalment a través d’un raonament intermedi, s’arriba a una determinada conclusió. La recursos retòrics i literaris poden fer que siga convenient presentar de modes molt diversos els elements de l’argumentació.

2.- Qüestions pràctiques

a) Per a realitzar una anàlisi hem de començar, lògicament, per la lectura del text, buscant el significat i l’estructura lògica del mateix. Hem de prestar atenció als paràgrafs en què es dividix el text, així com als signes de puntuació i a totes aquelles parts del llenguatge -conjuncions, adverbis…- que posen en relació les distintes parts del text. Hem d’atendre igualment a totes les expressions utilitzades per l’autor per a expressar l’orde i la importància dels continguts, així com la naturalesa pròpia del seu treball.

b) Rellegir el text tantes vegades com siga necessari fins a estar completament segurs d’haver determinat el seu sentit i estructura.

c) Alhora que fem este treball podem anar anotant tots els suggeriments que se’ns vagen ocorrent: encara que la majoria no vagen a resultar fructíferes sempre hi haurà algunes que podran ser-nos útils, ja per a fixar el sentit del text o la seua estructura, ja per a un possible i ulterior comentari (si l’anàlisi que estem realitzant forma part d’un comentari de text).

d) Resumir el text ens permet, per descomptat, comprovar el grau de comprensió del mateix que hem aconseguit.

 e) Hem de donar totes les explicacions que considerem necessàries per a fixar amb precisió el significat del text i la seua estructura argumentativa.

 f) Com s’ha dit més amunt, prestar atenció als termes en què s’expressen les distintes transicions lògiques és fonamental per a obtindre ràpidament la comprensió de l’estructura lògica.

   

 EL COMENTARI DE TEXT    

1.- Què significa comentar un text?

• Comentar un text no significa parafrasejar-ho, és a dir, repetir exactament el mateix que diu el text però amb altres paraules. I tampoc limitar-se a explicar el significat de les idees del text, ja que això forma part de l’anàlisi i no del comentari de text pròpiament dit que, en este cas, quedaria reduït a una anàlisi.
• Presteu atenció, no obstant, a la consideració següent: si l’anàlisi ha de formar part o no de l’exercici conegut com a comentari de text ha sigut i és objecte de discussió i debat; per descomptat que no es pot comentar un text sense haver-ho analitzat prèviament, però això no vol dir que necessàriament l’anàlisi haja de plasmar-se com a tal en l’exercici anomenat comentari, o que haja de ser una part del comentari. Majoritàriament es tendix a considerar que l’anàlisi ha de ser una part del comentari, però estigueu atents a les exigències dels vostres professors quant a la necessitat o no d’incloure-ho com a tal en l’exercici (ja hem vist en una altra pàgina que l’anàlisi és un exercici amb entitat pròpia). Ací considerarem que l’anàlisi del text ha de formar part de l’exercici que anomenem comentari de text.
• El comentari d’un text filosòfic consistix en l’emissió d’un juí o consideració sobre el lloc que ocupen les idees defeses en el text en el conjunt del coneixement, i en l’exposició del nostre punt de vista respecte d’això (no confongueu açò amb el que vosaltres anomeneu “opinió personal”). Açò vol dir que comentar és, abans que res, relacionar. Relacionar les idees del text amb els nostres coneixements. I relacionar les idees del text amb les nostres pròpies idees sobre el tema.
•  Per a això haurem de determinar, per mitjà de l’anàlisi, les idees principals i les secundàries, així com la relació existent entre elles i el significat conceptual o terminològic, així com la presentació del context del fragment que hem de comentar. A més, i ací comença pròpiament el comentari, hem de buscar la relació d’eixes idees amb els nostres coneixements, perquè és a partir d’estes relacions com podrem emetre eixe juí o consideració en què consistix el comentari. A este respecte és útil deixar que fluïsquen les associacions d’idees en la nostra ment i, per a facilitar esta activitat, plantejar-se algunes preguntes com les següents: A quina escola filosòfica pertany l’autor, a quin s’oposa? És un innovador? Què pretén l’autor amb les seues afirmacions? En quin context es produïxen? Quin significat li podem atribuir?Quina intenció tenen les seues paraules? És correcte tot el que afirma l’autor?. Si creiem que no, hem d’aportar la nostra crítica, que ha de comprendre dades i solucions. (Per exemple: a) si hi ha errors en el text hem d’aportar les dades correctes; b) si hi ha afirmacions gratuïtes hem d’explicar per què considerem que ho són; c) si trobem falses interpretacions, de dades o de pensaments d’un altre autor, hem d’exposar les dades correctes. Etcètera.)
• El comentari ha de presentar-se com un exercici que consta de tres parts relacionades entre si, formant un tot ordenat i coherent: introducció, desenvolupament i conclusió. En la introducció, que ha de ser breu i proporcional a l’extensió total de l’exercici, es plantegen els problemes tractats en el desenvolupament de l’exercici i que conduïxen a la conclusió. En el desenvolupament, la part més extensa de l’exercici, s’exposen els resultats de l’anàlisi (si ha de figurar en l’exercici) i el comentari pròpiament dit. En la conclusió, que ha de ser breu, es valoren els resultats que conduïx el comentari.

 

PARTS DEL COMENTARI I CARACTERÍSTIQUES
PART DE L’EXERCICI	CONTINGUTS QUE DESENVOLUPA
♦Introducció	Elaborada en funció del desenvolupament i la conclusió. Context històric  tema+ problema
♦Desenvolupament	Cos de l’exercici amb: a) anàlisi b)comentari pròpiament dit c) tesi i defensa
♦Conclusió	Valoració d’allò que s’ha obtingut en el desenvolupament

 
2.-Pautes de treball

Per a elaborar l’exercici sol resultar útil seguir les pautes següents:

a)  Preparatius

Numerar el text. Allò més habitual és cada 5 línies. Açò ens permet localitzar qualsevol frase amb rapidesa i citar amb precisió, la qual cosa ens evita pèrdues innecessàries de temps, posteriorment.

Disposar de folis per a utilitzar-los com a esborrany. Assegurar-se de disposar de tot el que és necessari per a la realització del treball.

b) Lectures, anotacions i anàlisi

Llegir el text diverses vegades, fins a estar segurs d’haver-ho comprés. Podem fer un brevíssim resum del mateix (la idea central mai ha d’estar absent del mateix; en el resum es tracta simplement d’abreviar el text, arreplegar l’essencial) .

Anotar, en l’esborrany, totes les idees que se’ns ocórreguen en les successives lectures del text, encara que inicialment pareguen no tindre res a veure amb ell o amb el nostre propòsit.

Analitzar el text, (com? veure l’anàlisi), anotant en l’esborrany totes les idees que se’ns continuen ocorrent, de manera que podem recuperar-les posteriorment si les creiem útils.

Esbrinar el TEMA, PROBLEMA i TESIS

TEMA: Allò del què tracta el text en general. Quasi  sempre es pot resumir en una paraura, dues o una frase curta.

PROBLEMA: es pot plantejar en forma de pregunta directa o indirecta. Està relacionat en la temàtica que l’autor planteja o li preocupa i ens servirà per desenvolupar el comentari atenent a allò que plantegem.

TESIS: és la idea principal que defensa l’autor sobre allò que vol fer-nos veure.

c)  Pla per a l’elaboració de comentari

Més temps ens portarà seleccionar i ordenar les idees de l’esborrany i fer un pla per a l’elaboració del comentari. És la part central de l’exercici: de què parlarem, quina posició defendrem, què criticarem, en quina orde, amb quina extensió cada part, etcètera. Una vegada fet açò tindrem clara la conclusió que s’imposa. Coneixent el desenvolupament i la conclusió estarem en condicions llavors de preparar una bona introducció.

d) Desenvolupar el comentari segons el pla fixat

Finalment, començarem el desenvolupament de l’exercici sempre segons el pla de treball que ens hem traçat.

 

LA DISSERTACIÓ

La dissertació o redacció filosòfica consisteix en un escrit reflexiu on es desenvolupa un tema o problema filosòfic i que, en la mesura del possible has de resoldre. És una tasca de reflexió, un acte filosòfic que requereix una tècnica on hauràs de mostrar habilitat per conduir i expressar el teu propi pensament.

La dissertació implica la relació amb un destinatari i exigeix la voluntat de convèncer per mitjà de l’argumentació. Així doncs, aquesta tècnica filosòfica només és pensable com un diàleg basat en l’argumentació racional.

És un exercici intel • lectual que pressuposa uns  coneixements i / o una comprensió i anàlisi sobre el tema o problema en qüestió, per tant has de fer-te prèviament amb els conceptes i continguts que vages a tractar. Cal una maduració prèvia a la composició del tema o qüestió, és a dir, que l’haguem fet teua intel.lectualment  i pugues, per tant, desenvolupar-la o criticar-la com que et semble oportuna, tenint com a única limitació que ho fas aportant bones raons i arguments.  

Per realitzar-la hem de posar en joc tots els recursos teòrics i intel.lectuals que hem adquirit de manera que puguem esbrinar o comprendre per nosaltres mateixos la qüestió  a tractar des d’una perspectiva racional. Encara que la dissertació és un treball personal, lliure i creatiu hi ha algunes regles que hem de conèixer i que poden ajudar-nos elaborar les nostres primeres redaccions filosòfiques, sense oblidar que el veritablement important és la qualitat i originalitat dels arguments, la profunditat amb què s’aborde el problema,  la comprensió del mateix, així com la coherència amb la que arribem a les nostres conclusions partint de l’argumentació precedent i de la qualitat dels arguments aportats.

En definitiva, es pretén construir una reflexió clara, rigorosa i coherent, no es tracta, en absolut, que reprodueixis una lliçó apresa.

Obviament, té una estructura o parts a tenir en compte:

1.- INTRODUCCIÓ I PLANTEJAMENT

 Ha de ser precisa i no gaire extensa i s’hi ha de plantejar el problema, subratllar la seva importància i revelar el que pressuposa. Es tracta d’explicar breument de què anirà el que després es desenvoluparà al següent apartat.

Això és, fer-nos a nosaltres mateixos preguntes sobre el tema, què es pregunta realment, com es pot enfocar (a aquest nivell podem anotar totes les idees que se’ns ocorreguen al respecte per a més endavant analitzar amb més detall, reprendre aquelles que ens semblen prou interessants i descartar aquelles que no siguen apropiades). Podem, si s’escau, analitzar els termes filosòfics que apareguen i finalment veure la relació d’aquests termes amb altres que puguen aparèixer,  així com la seva connexió lògica. En aquest apartat també podem assenyalar la problemàtica del context  filosòfic, científic, cultural o històric en el qual s’inscriu el problema proposat i / o l’interès que  té en aquests àmbits. Podem anunciar les etapes de l’exposició. Avancçar els passos a seguir i quin serà el pla de desenvolupament. No obstant això, en la introducció no s’ha de contestar a les preguntes i, per descomptat, no s’han de donar opinions personals. Ara bé, es pot descobrir al fil de les argumentacions exposades en el desenvolupament i expressar amb claredat en la conclusió. Encara que també es pot mostrar una postura en la introducció, justificar en el desenvolupament i afirmar de nou en la conclusió.

2.- DESENVOLUPAMENT

És ací on es desplega l’esquema abans adelantat a la introducció; on has d’omplir de contingut i de forma argumentativa, el que has projectat mitjançant els coneixements que tens sobre la matèria sense divagar en qüestions irrellevants.

No hi ha un pla universal i vàlid per a tots els temes. Són possibles diversos tipus d’estratègies. No obstant això, ací tens els següents suggeriments orientatius:

a. Quan el tema exigeix afirmar o negar una tesi com la següent: Es pot dir que els éssers humans som lliures?, el pla pot començar exposant la tesi que es rebutja; després, els arguments de la mateixa; i, finalment, refutar aquests arguments i establir la tesi contrària, que és la que es volia defendre. O bé, es pot començar exposant la tesi a defendre amb els seus respectius arguments; després, les objeccions contra aquesta tesi; i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

b. Quan permet afirmar o negar una tesi, però també una postura intermitja: una síntesi, aleshores es pot plantejar una estratègia dialèctica. Per exemple, davant la qüestió: Es pot dir que la cultura és la que fa l’ésser humà?, la resposta pot defendre que la cultura és la que fa l’ésser humà o que l’ésser humà és el que fa la cultura, però també ambdues alhora. El pla dialèctic consta de tres parts: la primera, la representació i defensa d’una tesi; la segona, l’exposició i el suport de l’antítesi; i la tercera, la síntesi. Aquest procediment implica que la tesi i l’antítesi no són realment contradictòries, sinó que són compatibles.

c. Quan es tracta de l’anàlisi d’una noció o concepte, com per exemple: Què és la veritat?, aleshores el pla serà analític: primer la noció es descompondrà en els elements que la integren i es donarà la seva definició; segon, s’estudiaran aquells conceptes que se’n deriven immediatament; i tercer, es desenvoluparan els problemes que genera: les seves interpretacions, la seva importància i el seu valor, etc.

d. Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, per exemple: Opinió, creença i saber, convé fer primer l’anàlisi de cada un dels conceptes plantejant des del principi la relació entre ells; i, després, exposar els arguments que defensen la relació proposada, deixant clar si són conceptes que entren en contradicció, si es pressuposen, si es redueixen els uns als altres, etc.

3. CONCLUSIÓ

És on es tanca el tema resumint breument el desenvolupament i formulant la solució o destacant amb claredat les conseqüències que es deriven del que s’ha dit.

Si has plantejat preguntes en la introducció, serà el moment de respondre-les de forma clara i precisa. Ara bé, si no consideres tancat l’assumpte, seria convenient formular alguna pregunta nova que mostrés el camí adequat per continuar la reflexió.

La conclusió pot incloure opinions personals, sempre i quan s’argumenten, i, també, recursos literaris que impacten positivament al lector.

• CONSELLS A TENIR EN COMPTE

1.  Assegura’t que l’argumentació està ordenada i és coherent: per a això utilitza correctament les partícules d’enllaç ( «després», «doncs», «llavors», «per tant» …), indicant l’operació que realitza en cada moment: «Passe a presentar … »,« A continuació analitzaré … »,« Vaig a enumerar les objeccions … ».
2. Cal assolir un equilibri entre la longitud de cada part. La introducció i la conclusió han de ser més o menys igual d’extenses i ocupar cada una d’elles una cinquena part del total. El desenvolupament és l’espai més ampli.
3. Separa la introducció, el desenvolupament i la conclusió utilitzant el punt ia part, el sagnat de la primera línia i un doble espai interlineal en blanc.
4. Redacta distingint paràgrafs. Per fer-ho, utilitza el punt i a part i el sagnat de la primera línia. Els paràgrafs són especialment importants en el desenvolupament, per separar les idees i arguments exposats.
5. Al principi es pot fer una introducció provisional i redactar la definitiva al final, quan tingues la visió de conjunt.
6. És aconsellable recórrer a exemples de la història, de la literatura, l’art, de la religió i de l’ experiència de la vida de l’autor sense caure en una casuística superficial.
7. Recorda que el vocabulari tècnic de la filosofia no ha de conduir a la foscor incomprensible. No utilitzes un terme si no saps el que vol dir.
8. Evita que l’argumentació es perda en frases massa llargues, ja que solen ser confuses i complicades, per això és aconsellable que redactes preferentment frases curtes.
9. Tin cura de l’ortografia i, especialment, la puntuació, aquesta última farà més entenedora el text que elabores. 
10. Abans de presentar-ho mira si has seguit l’estructura, si es distingueixen bé les parts, si has portat bé l’argumentació, amb sentit i coherència,etc.